Una de les construccions urbanes que es desenrotllen a moltes poblacions per aprofitar el pas de l’aigua i emmagatzemar-la és la cisterna. És un tipus de construcció composta d’una caseta amb teulada i d’on naix una baixada que té forma d’escala coberta amb volta de canó. Al fons es troben la pica i les aixetes, ubicades en una de les parets de la bassa soterrània o cisterna on se situa l’aigua per al consum humà.
A Estivella existia tradicionalment una cisterna datada cronològicament ja al segle xvii i situada a l’actual plaça de la Creu fins als anys 70, quan va estar soterrada. De la seua existència queda constància a l’Arxiu Municipal on apareixen rebuts del segle xviii relatius a: les llànties per a l’escala, les aixetes o la neteja i ompliment de la bassa.
Però esta construcció al segle XIX, amb l’augment de la població, va resultar insuficient per a l’abastiment humà. Eixa és la raó per la qual en la dècada dels 40 d’eixa centúria s’inicià l’estudi del projecte i la posada en marxa d’una nova cisterna, amb la intenció d’ubicar-la també prop de la séquia i en una plaça amb un bon accés. Així es va decidir de situar-la en la del palau senyorial i molt prop de l’altra cisterna. El seu nom popular va ser el de Cisterna Nova per a diferenciar-la de l’anterior. L’acabament total de la construcció és va fer al 1854, a partir del capital obtingut amb un repartiment extraordinari fet entre la població el 1852, i es va construir durant l’any 1853. El pressupost global va ser de 3.091 reals de billó, la qual cosa suposava la tercera part del pressupost municipal d’aquell moment.
En la seua construcció participaren distintes persones, la qual cosa se sap gràcies als rebuts municipals conservats: Carlos Salvador (caseta i part de la bassa o cisterna), Jerónimo Tamarit(porta i part de la bassa), Salvador Tortonda (treballs de guix), José Almela d’Algímia(escala), un manyà de Sagunt i obrers de vila de la localitat.
La part externa construïda consistix en una caseta rematada per una teulada, amb un accés a una escala amb una volta de canó que davalla fins a la pica i aixeta de la bassa. Estaba lluïda en calç i emblaquinada i presenta elements decoratius que amaguen la teulada. La bassa ocupa tot el perímetre de la plaça i està constituïda per dos zones diferenciades separades per dos grans arcs de mig punt. L’entrada a la bassa es feia mitjançant una claravoia per la qual s’accedia directament l’interior i que aprofitava per a netejar-la. També presenta una entrada de la séquia de Pau, la qual era la que abocava l’aigua a la bassa per a omplir-la.
Esta construcció dedicada a l’aigua va tindre vigència fins a entrat el segle xx ja que no sols aprofitava per emmagatzemar l’aigua sinó també per a refrescar-la. En l’actualitat no presenta cap ús i va ser rehabilitada a l’any 1998. Constituïx l’element patrimonial urbà més destacable i millor conservat.