A l’empara de la construcció de la carretera de València a Saragossa, encetada l’any 1791 davall la direcció del prestigiós arquitecte valencià Vicent Gascó, es va iniciar la construcció del pont d’Estivella l’any 1792. Situat a l’entrada del nucli urbà va constituir el pont més gran de tot el camí d’Aragó. Actualment també és el més antic. En la seua obra J.B. Cabanilles assenyala la seua existència amb les següents paraules. “... Vi en 1792 que se había construido un puente. Sus cimientos apoyan sobre una especie de hormigón natural sumamente duro...En el citado puente se empleaba el mármol negruzco, cuya cantera está en el camino que sigue de Gilet a Estivella, y se compone de bancos inclinados al horizonte, mirando al sudeste la abertura del ángulo. Contiguos al mármol se hallan otros bancos areniscos de mayor dureza; debiendose notar que en un mismo banco sin descontinuación sensible se ve el mármol y el ródemo, nombre que allí dan a las piedras duras y areniscas...” 
            La documentació conservada relativa a les factures que va presentar l’arquitecte Vicent Gascó fan conéixer que els treballs preparatoris per a la seua construcció començaren pel mes de març de 1792 tot i que no és fins al mes d’abril quan es posen el seus fonaments. La realització es va estendre per diversos anys a causa de la manca pressupostària encara que al llarg de 1793 ja estaven fent-se les voltes del pont. Fins al 1795 es troben rebuts que esmenten que este es trobava en període constructiu. Malgrat tot, sembla que la totalitat dels elements no van estar acabats fins a finals del segle, ja que apareix una documentació referida a un pont al departament d’Estivella de 1801 dedicada a factures atribuïdes als picapedrers i referent a l’acabament d’un pont. Els treballs especificats són per carreus fets per a: tallamars, salmers, les línies de clau per a tancar el pont i finalment els guarda-rodes i el clavegueram.
Entre les persones que participaren en la construcció, a més del director, va estar el capatàs D. de Echevarria i el dipositari de l’obra J. B. Obrer, que era també l’arrendatari del baró d’Estivella. Se sap que el picapedrer del monument va estar el veí de la població J.Arbiol amb altres ajudants com F. Escrivano i M.Cuesta. El ferrer va ser el veí d’Estivella A. Quiles. 
            El pont està realitzat per pedrimorter, rajola i pedra picada i estructurat en tres arcades de 8,30 m de llum amb una volta formada de rajola i clau de pedra picada que arriba a l’embocadura de les voltes. Els dos pilars estan situats en la part central i són aproximadament de 3 m formats per carreus en la base i per pedrimorter fins a l’arrancada de la rajola de les voltes. Els tallamars tenen forma triangular i d’igual manera és la base, mentre que els cantons dels estreps són de pedra picada. Fa una longitud total de 90 m i una alçària màxima sobre la rasant d’11 m. Els roda-peus envoltaven la calçada i a les vores i a més hi havia zona d’evacuació cap al clavegueram. Es van fer a finals del segle XIX i durant el segle XX dos reformes. La més destacada va ser la que l’any 1898 i va consistir en l’eixamplament del pont però es van mantindre la barana de pedres i la mateixa estructura. Seria més tard, després de la Guerra d’Espanya, quan es va modificar i es va posar una barana metàl•lica que res tenia a vore amb l’estil arquitectònic original. A finals del segle XX es feren unes voreres laterals noves amb fanals.